Bel Llambrich

Vaig néixer a Palamós l'any 1970, com la primera filla d'una parella jove que acabava d'iniciar la seva vida junts. La meva arribada va coincidir amb els inicis del petit negoci familiar que els meus pares van construir amb esforç, valentia i molta il·lusió.

Per això la meva infantesa va transcórrer entre l'amor de la família i el ritme intens d'un projecte emprenedor que creixia al mateix temps que jo. Els meus avis materns i les meves ties van tenir un paper fonamental en la meva criança.

Amb els anys he après a mirar la meva història familiar amb gratitud. De les meves àvies vaig heretar la força i la bondat; dels avis, la valentia i la intel·ligència; i dels pares, la capacitat d'esforç, l'emprenedoria, la creativitat, la perseverança i la confiança que els somnis es poden construir pas a pas.

El meu interès per la psique humana i per comprendre les emocions va començar a gestar-se fa molt de temps. Durant el batxillerat ja vaig sentir que la psicologia podia ser el meu camí, però no estava en els plans familiars.

Seguint els patrons del sistema familiar, vaig estudiar Ciències Econòmiques i vaig entrar a treballar al sector bancari als vint-i-tres anys. Al mateix temps vaig començar a formar una família amb la que avui és la meva parella, i poc després van néixer les nostres filles.

Durant molt de temps vaig ser una persona responsable, compromesa i exigent amb mi mateixa. Complia amb allò que s'esperava de mi, assumia responsabilitats i avançava professionalment i familiarment.

Des de fora, la meva vida semblava funcionar com un rellotge: directora d'oficina bancària, mare proveïdora, parella sostenidora, dona forta, filla complaent i amiga incondicional. Però sentia que havia de ser omnipresent i omnipotent pels altres, oblidant-me de mi i desconnectada de les meves pròpies necessitats.

Fins que als quaranta anys va arribar una crisi que ho va trastocar. Una sèrie de canvis importants en l'àmbit professional van desencadenar una etapa de gran malestar. Van aparèixer l'ansietat, les taquicàrdies, les tensions cervicals, úlceres d'estòmag i altres somatitzacions que em van obligar a aturar-me.

Després de moltes proves mèdiques que confirmaven que físicament tot estava bé, vaig començar a fer-me una pregunta que transformaria la meva vida:

"Què m'està passant realment?"

Va ser llavors quan vaig començar a mirar cap endins.

No buscava convertir-me en terapeuta. Buscava entendre qui era jo més enllà del personatge que havia construït per adaptar-me al guió de vida preestablert. Necessitava comprendre per què em sentia tan allunyada de mi mateixa.

Aquella recerca em va portar a formar-me en Programació Neurolingüística (PNL), a descobrir les Constel·lacions Familiars —una eina que em va impactar profundament i en la qual vaig obtenir la titulació universitària d'especialista— i a viure el programa SAT de Claudio Naranjo, una experiència transformadora que em va ajudar a comprendre els mecanismes inconscients que havien condicionat la meva manera d'estar al món.

Més endavant, la formació en psicoteràpia Gestalt va entrar al meu camí. Va ser allà on vaig reconnectar amb la meva vocació: acompanyar persones. Desmuntar el personatge per tornar-me a construir d'una nova manera va ser difícil, dolorós i sanador.

Paral·lelament a les formacions, hi va haver una peça fonamental: la teràpia individual que vaig rebre durant anys. Aquell espai va ser essencial per explorar ferides, qüestionar limitacions, revisar creences i sanar. Vaig comprendre la importància del vincle terapèutic com un espai sagrat que dóna lloc a la sanació del malestar psicoemocional.

Mirant enrere, entenc que cap formació ha estat més valuosa que el procés personal que les ha acompanyades. Per això, quan acompanyo una persona, ho faig no només des dels coneixements adquirits, sinó també des de l'experiència d'haver travessat una crisi vital, d'haver-me sentit perduda i d'haver recorregut un camí de retorn a mi mateixa.

Sempre he cregut que acompanyar una persona en un moment de vulnerabilitat és una tasca profundament humana que mereix el màxim respecte. Per a mi, l'acompanyament terapèutic no és només una professió: és una responsabilitat que exigeix formació, supervisió, actualització constant i humilitat davant la meravellosa complexitat del món de cada persona.

Aquesta inquietud em va portar a cursar el Grau de Psicologia a la Universitat Oberta de Catalunya i, posteriorment, el Màster Universitari en Psicologia General Sanitària. Aquesta formació acadèmica m'aporta el rigor científic necessari per comprendre, avaluar i intervenir des d'una mirada professional i fonamentada.

Recentment he publicat l'article científic Prova de Valors Hartman: una eina d'avaluació per al disseny d'intervencions psicoterapèutiques personalitzades (2025), a la primera edició de la Revista científica d'Axiologia Cognitiva.